Laia Porcar: "ens interessa parlar del que no està tan a la vista amb un llenguatge contemporani"


Imatge cedida per Laia Porcar

ENTREVISTA

Roser Garcia Piñón


Laia Porcar, veïna de la capital de la Plana, és llicenciada en Art Dramàtic per l'Institut del Teatre de Barcelona i té el Màster en Gestió Cultural per la UOC.

És actriu, creadora, gestora cultural i docent. Ha treballat en diverses companyies de teatre de sala i de carrer com Teatre Plegable, Scura o el Centre Dramàtic de Vila-real, entre d'altres. 

Com a professora ha donat classes a les Escoles Municipals de Teatre de Castelló i Vila-real. Creadora del projecte Bolimini, escola artística. Actualment dirigeix la companyia de teatre de Castelló La Ravalera així com la Fira de Teatre Breu de Castelló. Des de l'any passat, dirigeix El Betlem de la Pigà.

Sens dubte, una figura clau en el panorama teatral de Castelló.

 

Ets una de les components de La Ravalera, una companyia que trenca amb la dramatúrgia convencional i ja porteu 4 anys de carrera...


- Com va nàixer aquesta idea d’un teatre alternatiu?

El projecte de la Ravalera com a companyia va anar prenent forma a poc a poc. Abans de ser companyia vam ser productores, o gestores... bé vam començar el projecte de la Fira de Teatre Breu de Castelló.

Núria, Joan Manel Albinyana (Albi) i jo ens coneixíem d’haver estudiat a Barcelona (tot i que amb Núria ens coneixem de tota la vida), i poc després d’acabar d’estudiar a l’Institut del Teatre els tres vam marxar, jo a Castelló i ells a Mallorca. Seguíem mantenint el contacte i xarràvem molt: del que féiem, del que véiem....i en fi, teníem afinitat creativa i ganes de fer coses, per això vam començar a animar-nos amb la idea de començar un projecte junts, que finalment va acabar sent la Fira de Teatre Breu.

A partir d’eixe moment tot va anar un poc a la vegada, vam seguir organitzant la Fira i la vam ampliar, van anar arribant encàrrecs i creacions, vam seguir provant i profunditzant... fins que al 2018 ens plantegem asseure'ns i fer l'espectacle que desitgem fer, i això va prendre la forma de Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora.

No diria que el que fem és un teatre alternatiu, però és cert que allò que ens interessa és mirar cap a dins, cap a dins nostre i també cap a dins la nostra història per desgranar i parlar del que no està tant a la vista, i busquem fer-ho a través d'un llenguatge contemporani.



- Qui esteu al darrere?

La Ravalera ara mateix som Núria Vizcarro i jo, però tenim gent al nostre voltant amb la qual anem col·laborant i amb la que comptem. Per exemple amb Albi, que tot i que va començar el projecte de La Ravalera amb nosaltres, ara viu i treballa a Mallorca. Seguim en contacte i va vindre a dirigir i acompanyar-nos amb Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora. També treballem amb altra gent de Castelló que hem anat coneixent i trobant, en part, gràcies a la Fira de Teatre Breu que ens ha servit per crear xarxa i per generar un espai d’encontre amb altres professionals on hem anat coneixent-nos, mesclant-nos i ampliant el nostre cercle.


- Quin balanç fas d’aquesta trajectòria de la companyia?

Molt positiu! Per començar, el projecte de la Fira de Teatre Breu ens va servir per tornar a la nostra ciutat a fer allò que volíem fer, teatre. El primer any va ser un èxit i llavors ens vam animar i vam vore que allò no podia quedar-se en una edició només. A nivell teatral i creatiu el fet de produir i participar de la Fira de Teatre Breu també ens ha permés experimentar i anar guanyant confiança amb el que fem, i això ens ha ajudat a anar millorant i afinant.

Gràcies a aquesta experiència prèvia ens vam llançar a fer l'espectacle sobre la Pastora, amb el qual vam estar nominades als premis Max de Teatre al 2019 en dues categories (Espectacle Revelació i Autoria Revelació), això va ser un subidón! mai de la vida esperàvem estar nominades, de fet quasi ni ens presentem per allò de "per a què si total no ens coneix ningú".

Ens falta molt de camí, creiem per exemple que l’espectacle de la Pastora encara ha de rodar molt i no és senzill traure actuacions. La realitat és que fem feina creativa, d’oficina, ens presentem a projectes, fem classes...intentem mantenir-nos a dins un sector que no és fàcil, però de moment ho podem anar fent. Anem a poc a poc i el nostre futur sempre és incert, però ja estem acostumades a eixa sensació.



Laia actuant / Imatge cedida per Laia P.

- A nivell personal i interpretatiu què t’ha aportat?

A nivell personal sobretot diria que ha sigut el fet de poder viure en una ciutat menuda i fer teatre, dues coses que ens semblaven incompatibles abans. Això té avantatges i desavantatges clar, però de moment diria que estem on volíem estar. Crec que parle per les dos quan dic això, de fet tant Núria com jo ara ens hem canviat de casa i damunt som veïnes, vivim al Raval de Castelló, potser som un poc redundants també. A nivell professional o interpretatiu el teatre sempre aporta, sempre és un camí de descoberta, d'avançar, de conèixer...crec que per això enganxa. Mai és monòton, mai fas una cosa amb què et sents segura, el risc sempre està ahí, a mi m'encanta eixa sensació d'estar davant l'abisme, és estimulant.

El fet de tenir una companyia de teatre també ens ha aportat la seguretat de saber que tenim el nostre espai de seguretat des del que podem fer el que nosaltres volem. Ens sentim còmodes treballant juntes, fem altres coses i treballem amb altra gent, però sabem que si ens fartem o si ho necessitem, podem replegar les ales, tancar-nos i posar-nos a pensar.

El teatre també pot ser un món competitiu i solitari, a mi m’agrada el treball de companyia, que té a vore amb compartir i construir un projecte més a llarg termini.


Actualment estàveu representant Instruccions per no tenir por si ve la pastora. Però també organitzeu esdeveniments teatrals:


- Com us ha afectat el confinament?

Doncs ens ha obligat a parar tot el que estàvem fent de manera abrupta. La nostra escenografia es va quedar confinada a la Sala Mirador de Madrid on havíem de tornar el cap de setmana que va començar l’estat d’alarma, per exemple. Hem perdut diversos projectes que teníem esta primavera i per tant hem deixat d’ingressar diners, i a més a més, hem sumat una bona dosi d’incertesa, la qual ja és intrínseca en la nostra feina. Per a mi el primer mes va ser difícil, després el fet de saber que podíem cobrar les ajudes d'autònomes em va relaxar un poc i ara torne a estar angoixada: tot comença a engegar motors i pareix que ja hem d'estar llestes, que ja no estem confinades, que no tinc fills, que ens hem d’adaptar i dir que sí a tot... no m'agrada la sensació que la nova normalitat és fer vore que tot és normal.


Imatge cedida per Laia P.

Crec que cal ser optimistes i no deixar-nos portar per la por, és cert; hem d’eixir de casa, i reapropiar-nos del carrer, però sobretot cal fer-lo observant què ha passat, quines necessitats ha posat en evidència aquesta crisi, no podem oblidar tan ràpid d’on venim i què ha passat, què hem sentit? què ha de canviar? què farem per canviar-lo?. No ho sé, però es evident que necessitem ciutats més habitables, que les xarxes de solidaritat veïnal han suplit el que l’estat no ha sabut afrontar, que la cultura és necessària, que no volem passar-nos la vida només treballant... diria que s’han detectat alguns punts febles i ara no podem fer com si no existiren: conciliació, sanitat, cures, solidaritat, precarietat.... tenim molts fronts oberts.

- Com us heu adaptat? Què heu fet per salvar la companyia i el sector en aquests temps de crisi?

Amb filosofia...jejeje. Nosaltres no tenim una estructura empresarial, ni treballadores al nostre càrrec, ni moltes despeses (tot i que en tenim). És a dir, que això de salvar la companyia té més a veure amb el futur que amb el present. Què hem de fer per seguir treballant? Podrem fer bolos amb un percentatge a taquilla si els teatres no es poden omplir? Com recuperem el que hem perdut? La cultura tornarà a ser prescindible i oblidada? En fi… ara estem començant a pensar quines passes fer i com podem adaptar projectes que tenim per tal que es puguen realitzar.

Durant el confinament han sortit propostes per donar visibilitat i feina al sector teatral, nosaltres vam participar al Paranimf amb Parèntesi, que ens va permetre jugar amb la idea de teatre audiovisual, però tot i que és cert que aquest confinament ens ha obert les portes a altres maneres de crear i de relacionar-nos, aquestes no substitueixen la necessitat de trobar-nos i de compartir, seguim necessitant el teatre en present, compartint l’espai i les emocions.

Les crisis també serveixen per moure’s i reformular, durant aquest temps crec que tota la professió teatral ha estat conversant, debatent i reunint-se en distintes plataformes o associacions així com amb les diferents institucions. És important escoltar, pensar i debatre de manera col·lectiva, suposa un esforç però és l’única manera de no deixar ningú pel camí.


Laia i Núria durant la representació Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora

El teatre sembla que és un gènere minoritari però té el seu públic i mai no ha deixat de tenir -lo. Eixa efimeritat de les representacions, el fet que cada espectacle siga únic i irrepetible fa que el pati de butaques sempre estiga ple…


- Com veus el panorama teatral a Castelló?

En aquests moments de desescalada no sóc massa optimista. Si m’ho hagueres preguntat fa 3 mesos crec que haguera dit alguna cosa com: Castelló compta ara mateix amb dos teatres que tenen una gran programació, tant al Paranimf com al teatre Principal; hem vist coses fantàstiques últimament, i a més a més tenim diversitat i qualitat en la programació municipal. La possibilitat de gaudir d’un bon teatre actua com a referent per al públic, però també per a les companyies de la ciutat i per la gent que comença a dedica-se al teatre. En eixe sentit crec que tenim bones vistes del panorama teatral des de Castelló, i això ajuda a es generen coses noves i de qualitat també ací. Però no és suficient, i per poder créixer tant en quantitat com en qualitat, cal seguir identificant quines altres necessitats hi ha. Per a mi ara mateix aquestes estan en la creació, en la formació, en la manca d’espais i en la creació de sinergies amb altres àrees. Crec que per hi ha un llarg i fructífer camí a fer.

Bé, i en el fons ara mateix pense el mateix, tot i tenir en compte la parada cultural que estem vivint arran de la crisi sanitària.


- I en concret, el teatre en valencià?

Crec que des d’allò públic s’ha avançat i s’ha canviat el rumb, podem veure que s’ha augmentat el recolzament a les creadores i creadors, i també s’està fent visible molta gent que abans no estava als escenaris, crec que podem veure més i més variat.

En el teatre en valencià, en general... doncs hi ha de tot: jo tinc companyies de referència que són valencianes i que fan teatre en valencià. Està bé saber que t’agrada molt algú que tens molt a prop i que no té un nom alemany o francés, (afirma entre rialles). També està bé entendre que a l’hora de fer una producció, fer-la en valencià no és un impediment.

Per últim, i per fer un xicotet homenatge des d’aquest mitjà de comunicació també a Rafa Lloret… t’ha tocat agafar el relleu d’un mestre de la direcció en el que podríem considerar un esdeveniment per a la ciutat de Castelló: no hi ha Nadal sense el Betlem de la Pigà.


Imatge d'El Betlem de la Pigà / Roser GP

- Com ha estat aquesta primera experiència?

Enguany i sobretot el Betlem ha sigut un homenatge al meu tio Rafa Lloret, que va agafar la direcció del Betlem en un moment clau, el va fer créixer i li va donar continuïtat. Era un home respectuós, amable i tenia la capacitat de mantenir vives les ganes que la representació seguira endavant.

Per això, aquesta primera experiència ha sigut bonica, trista, emocionant i també un poc estressant. El Betlem de la Pigà és una representació en la qual participen moltes persones individuals, col·lectius, grups, colles, famílies... i comporta una tasca de coordinació important. Jo em vaig fer l’ànim de dirigir-lo perquè al darrere hi ha un equip de gent, amb qui confie molt i que tenim afinitat, que gestiona i coordina moltes coses que estan al voltant de la seva representació. La majoria ens coneixem des de fa anys i tenim molta estima al Betlem, no només pel lligam personal, sinó i sobretot, per la qualitat i el valor cultural que té. Tant el text de Miquel Peris com la música de Matilde Salvador tenen la capacitat d’anar més enllà: el Betlem no ens parla només de manera testimonial del que era Castelló, ni és tan sols una representació betlemística més, sinó que a partir d’aquestes dues coses ens connecta amb la nostra cultura i tradició, i ho fa d’una forma quasi ritual: la majoria del públic ja ho coneix, sap què passarà, es deixa portar per nosaltres i forma part de la representació. A mi sempre m’ha agradat molt la mescla entre allò més íntim, i allò més grotesc. Podem escoltar una cançó bressol preciosa i al moment veure un àngel amb un rotllo al cap, o la colla de Tombatossals cantant «se te faran les castanyes com a melons de tot l’any»… En fi, aquesta mescla tan particular defineix el Betlem i potser defineix també com som nosaltres.

Jo m’ho he trobat tot fet, i a més he sentit el recolzament i la confiança de la gent que participa des de sempre al Betlem. Tant el meu pare com altres que van començar amb ell em van dir «digues què vols que fem» imagina’t! Això diu molt d’ells, de la seva generositat cap a mi i de com són, jo em sent amb la responsabilitat de donar-li continuïtat i evolució al mateix temps. Veurem com va!!


167 vistas