La “Santa Trinitat” del pop valencià i els dies que vindran

Actualizado: jun 1

OPINIÓ

Roser Garcia Piñón

Portades dels tres discs que conformen la "santa Trinitat del pop valencià

La música popular, durant segles, s’ha transmés de manera oral i gràcies a la col·lectivitat, i no és fins al segle XX que els anglosaxons van crear tota una indústria cultural al seu voltant. L’emprenedoria i un incipient estat del benestar van permetre la resta, i no n’és poc: obtenir l’hegemonia cultural arreu del món, i més en concret, en l’àmbit musical.


A casa nostra, en canvi, les coses no funcionen igual, i malgrat que la música és absolutament viva enlloc, a l’hora de posar-la en valor sempre ens ha faltat autoestima, consciència i determinació -com en molts altres àmbits que potser, es deuen al fet de créixer amb una llengua que fou prohibida i perseguida. Així doncs, l'única eina amb la qual pot comptar la creació musical a casa nostra, és justament la transmissió col·lectiva d’una realitat cultural que ens fa persones i alhora, ens uneix i ens identifica com a poble.

De fet, en aquell panorama musical dels anys 60 i 70 (en què la música anglosaxona assoleix l’hegemonia) a València, es van publicar tres discos que ha sigut el pas del temps, el que els ha fet valer. Es tracta de l’anomenada, per la premsa musical, la “santa trinitat” del pop valencià: Brossa d’ahir (de Pep Laguarda i Tapineria), Humitat relativa (de Remigi Palmero) i Cambrers (de Julio Bustamante), tots tres enregistrats a les darreries dels 70.


Però, és la premsa musical qui la santifica? Òbviament, no. Tornem a l’inici: és la col·lectivitat qui ha mantés en el pas dels anys, eixos tres àlbums vius. I per què? Doncs, perquè connecten no sols amb la realitat social del moment, sinó que a més a més, són capaços de captar l’essència d’una manera pròpia, de manera que s’han convertit en atemporals i valuosos alhora. En qualsevol lloc i en qualsevol moment. Fins al punt que han acabat trascendint més enllà de l’estat espanyol quaranta anys després.




No obstant això, sense cap tipus de suport institucional, i en una societat sense capacitat per posar en valor la seua creació cultural, la seua llengua o els seus arrels, la música popular en valencià desapareix pràcticament durant les dues dècades següents al nostre territori. En aquest context, la música -i també la cultura, per què no- dona suport únicament a la creació d’un moviment i d’una indústria centralitzada a Madrid i que es va batejar com la coneguda “Movida”. Però aquesta música desconnecta de la realitat i abraça l’artifici; no és una música popular i social que uneix la cultura i les seues gents. Així que, entre les tendències hedonistes d’una democràcia en bolquers, la ignorància i la desídia de les institucions pròpies, i una consciència col·lectiva que entra en un son profund, la música popular valenciana desapareix del mapa des del naixement d’aquesta “santa trinitat” ja esmentada.


No és fins a les darreries dels noranta que a casa nostra naix un grup que aconsegueix connectar amb una consciència col·lectiva que comença a despertar a poc a poc d’aquell miratge hedonista, centralitzat i institucionalitzat. Obrint Pas, que es va convertir en “la flama” que va incentivar molts joves a crear i a cantar sobre la seua realitat més immediata.


Naturalment, el context ja no era el de la “santa trinitat” del pop valencià, doncs és el moment de la revolució tecnològica, la connexió a la xarxa, de la globalització i de la internacionalització dels problemes i els anhels locals.


Ens trobem de nou davant un canvi profundament social arreu del món. I en l’àmbit cultural i musical, també. Difícilment, en dècades anteriors al marge de l’esmentat cas d’Obrint Pas, hauríem pogut veure com tres bandes que canten en la nostra llengua (Manel a Catalunya, Antònia Font a les Illes o Zoo a València, per exemple) trascendiren les fronteres lingüístiques i penjaren el cartell de sold out més enllà fins i tot, del nostre àmbit lingüístic. I potser d’ací quaranta anys, com va passar amb les obres de Laguarda, Palmero i Bustamante, Els millors professors europeus, Taxi o Raval es valoraran com a peces culturals que ens enriqueixen i ens cohesionen. O potser no… perquè la volatilitat és un tret dels ritmes postmoderns que sovint ens estressen tant.



En qualsevol cas, el valor real és que mai deixe de sonar eixa música popular que el col·lectiu -més gran, més menut o universal-, fa seua. Perquè el fa pensar, ballar, sentir, i qüestionar. La música no deixa de ser una manifestació cultural que ens acompanya en les nostres rutines: sentim música al cotxe, en els anuncis de publicitat, les bandes sonores d’eixes sèries i pel·lícules que veiem cada nit, eixos acords que ens transporten a l’enyorança d’un passat remot… La música ens fa créixer i madurar, personalment i col·lectiva, quan ens connecta amb eixes xicotetes coses del nostre dia rere dia.

Així que, siga com siga, és el camí i no el destí allò que importa. I que passen quaranta anys més, però que passen sense perdre el sentit crític; i que el camí que ens construïm de mica en mica, amb cada pas ens enriquisca i ens cohesione, que ens qüestione com a persones i com a col·lectiu, que ens faça sentir… Perquè com diu David Jou, “el que som depén no tan sols del que tenim i del que sabem, sinó també del que desitgem i del que ens preguntem”.


Series encara una feina per fer
Pàtria completa, amb les illes i l'horta,
i un nord més al nord i més rica i unida:
per molt que volguessin, mentida a mentida,
negar-te, desfer-te, donar-te per morta,

series encara una feina per fer,
un alt objectiu de treball i coratge,
un crit, un estímul, un poble, un paisatge,
la feina i la festa de cada carrer.

I m'omple en l'espera un tenaç pensament
de pau que voldria que sempre tinguessis,
i veig el futur que voldria que et fessis
sovint molt llunyà i, algun cop, imminent.

(David Jou)
19 vistas