Iñaki Moreno: com acaba en les Amèriques cercant un nou llenguatge teatral

Actualizado: jun 2


Imatge cedida per l'actor

RETRAT

Roser Garcia Piñón

Iñaki Moreno, així el coneix la seva gent, tot i que en la primera pàgina del seu passaport posa Ignacio Joaquín Moreno Jovaní. Nascut a Cadis sota el caloret d’un 9 d’agost del 1978 i criat entre Benicarló i Castelló, comença el seu interés pel món de la interpretació a l’escola Grans i Menuts, una escola on cada estudiant escollia el tema que volia estudiar i a partir d’ahí ja els mestres adaptaven el currículum. I ja per aquells temps, el tema del cinema el va deixar meravellat.


Comença així el que podríem dir que fou la seva primera experiència: escriure i dirigir un curtmetratge que mai no es va arribar a realitzar sencer però que per a ell ja va significar l’origen del que hui dia és un personatge que viu apassionat en eI del món de la dramatúrgia.


Tenia 11 anys, i encara recorda amb un somriure aquell projecte, que el va deixar de banda perquè amb el temps, es va adonar que el que realment li agradava, allò que volia, era actuar. Recorda quan, amb 16 anys, la seva mare el va dur a una sala a inscriure’l a teatre. Al CUC. Tot era gent major, i davant la seva timidesa, li va pregar a sa mare anar-se’n. No hi volia estar allí amb aquella gent. La vergonya va poder amb ell.


A més a més, recorda que va anar amb bicicleta. Amb sa mare, trajecte nocturn al qual ella l’havia d’acompanyar. Amb la seva edat!! I a més a més, en entrar, va veure que aquella gent major feia coses rares: escalfava la veu… i en aquell moment no hi va voler formar part.


Un any després però, en arribar l’estiu, va veure un anunci per a un grup teatral de vila-real, Lutak Teatre, una escola dirigida per dos exiliats de la guerra de Iugoslàvia: ell, Milorad Buncic, havia estat l’actor principal del Teatre de Saraievo; ella, Biljana Andjelic, la muller, era crítica de teatre.

Durant una classe amb David Newer en Montevideo / Cedida per l'actor

Va fer el càsting amb crosses, obligat per la seva parella del moment, després d’una lessió en un partit de futbol, i encara bromeja quan diu que segurament no s’hi presentaria ningú més perquè el van seleccionar a ell. Recorda les hores i hores que diàriament va haver de dedicar a l’estudi d’aquell personatge principal que fou el seu primer treball.

Després va entrar en l’Escola Municipal de Teatre de Castelló i va fer un curs d’expressió corporal, d’improvisació i de “clown”. Ací ja va sentir que era el que ell volia fer. Ara més que mai tenia clar que era allò al que es volia dedicar al llarg de la seva vida.


Però com tot en la història, hi ha un ‘però’: els pares no el podien recolzar en allò d’una carrera d’interpretació fora de Castelló, per la qual cosa va estudiar Enginyeria Informàtica a l’UJI. I la sort va tornar al seu costat; un poc després del seu començament, en baixar la seva facultat de Penyeta al campus actual, hi havia un taller de teatre en el CUC, aquell del qual anys enrere va acabar fugint per la vergonya que li va ocasionar, o potser per la immaduresa que encara l’apoderava, i prompte va entrar en contacte amb l'Aula de Teatre de Carles Pons.


Anava combiant el treball d’aquesta escola amb formació amb cursos a Barcelona, València, Màlaga… amb professionals de les diferents àrees de la interpretació, com ara Scott Williams, Lilo Baur, Emilio Goyanes… I des dels 20 anys, ja mai no va abandonar la seva afició.


Representant Dos días en Roma

El salt definitiu però no va tardar a arribar. Durant la seva beca Erasmus a Lisboa per acabar la carrera, va fer un càsting i va poder entrar en Chapitó, la que per aquells temps era la companyia més important de teatre i comèdia física de Portugal.

Així, es troba al davant d’una realitat, i és que la seva feina amb les computadores ja no li abellia. I amb tot no podia. Per la qual cosa decideix dedicar-se per fi, plenament, al teatre.


Després de 3 anys torna a Espanya i per fi comença a treballar únicament com a actor i a guanyar-se la vida d’això. Amb l’editorial Edelvives, va dur endavant un projecte d’interpretació i improvisació a partir de contes que l’alumnat de les escoles ja coneixia, però prompte va voler fer un pas més enllà.


Ja a les darreries del 2007 torna a Castelló, tot i que combina estades amb Lisboa. Coneix un argentí que es converteix en un gran amic seu (Luciano Burgos). En eixe moment el criden de nou de Lisboa per fer una gira de teatre al carrer per diverses poblacions de Portugal. En aquesta tasca, el director seria Martín Joab, director de Buenos Aires, i de qui va acabar sent un bon amic.


Seran doncs, aquests dos argentins els que l’impulsen a viatjar a Buenos Aires. I allà que se’n va, a les darreries de febrer del 2010, quan el Desert de les Palmes els va acomiadar amb una gran nevada. I així arriben al barri de Palermo de la capital argentina i comença una nova etapa en la seva vida personal i professional.


Dirigint en Montevideo

El seu primer projecte teatral vindrà de la mà de la seva parella i amb Mercedes Glemon com a directora: un espectacle infantil, Esperanza, que els va dur a Bolívia, a Espanya i a diversos indrets de l’Argentina. I així, quan es va adonar, ja estava summergit en el món de la interpretació i cada vegada més endinsat en el món del cinema.


En Margen Cine Producciones, una productora de cinema guerriller independent de Buenos Aires fa de director de càsting i ‘coach’ dels actors. I també actua. I fa vàries pel·lícules estrenades en circuits menuts. Dotze pel·lícules en un any. Jornades de vint hores. Setmanes de set dies. I la son que van patir!! Corria l’any 2012 per aquests moments…


En l’estranger comença a donar classes també d’interpretació i la seva tècnica Sanford Meisner va anar agradant, per la qual cosa, aquesta tasca s’acaba convertint en realitat l’any 2013, quan funda el Taller de Meisner.



En 2014 fa la pel·lícula del guitarrista Mangoré (Mangoré, por amor al arte), una coproducció entre Espanya, Brasil, Argentina i Paraguai. El film més car de Paraguai fins al moment. Dirigida per Luis R. Vera. Interpreta el personatge d’Andrés Segovia.


Moreno en una escena de Mangoré, por amor al arte / Imatge cedida per l'actor

El criden en 2015 d’Uruguai i de l’Equador. Introdueix la seva tècnica, triomfa i comença a donar classes. I comença a viatjar fins a hores d’ara, quan el seu treball es troba repartit entre Uruguai, Xile i l’Equador. I quan pot, aprofita per tornar a Espanya i donar classes, principalment a Madrid i a Galícia, sobretot.


Però açò és la seva tasca com a docent. Perquè si l’observem amb deteniment, també podem veure’l dirigint alguna pel·lícula, o algun curt. I com a actor, també ha tingut diversos projectes entre mans, molts de caire independent per l’amèrica del sud. També ha dirigit teatre en els diversos països on ha treballat. Sens dubte, un currículum ple de treballs que l’han anat formant, sobretot com a persona apassionada del món de la interpretació.

Se’n va de Buenos Aires cansat de l’estrés i de la competivitat, defugint de la fama que d’altres perseguien. I ara, la seva família, la seva llar, està a Montevideo. En l’escola es troba una família. Óscar Estévez i Cecilia Caballero. El seu present, en tots els sentits de la paraula.


Arriba el 2017 i s’obri l’estudi Paulsen, el primer estudi en Latinoamèrica on es farà un curs anual de tots els dies, de 8 mesos, i en el qual, Iñaki està com a únic docent. On? Ens situem en aquests moments a Guayaquil (Equador). Allà on ara, aquest entusiasta del món del teatre i de la interpretació, encara fa classes -ara mateixa telemàticament-. Serà ací, en aquest any i en aquest país on fa l’obra que li atorga un premi El rey tuerto, (dirigida per Caballero) el Premio Nacional de Teatreo Florencio Sánchez, en categoria Escena Alternativa.

Lliurament de premis Dos días en Roma

En l’any 2018 ingressa com a ‘staff’ a l’escola La escena en Montevideo, on dona cursos d’actuació davant la càmera, i de Meisner, i d investigació teatral. El que és evident és que aquest món li dona la vida, i per tant, ell hi dona la seva vida. Gran parella: professió i afició. Iñaki i la interpretació. I quina millor manera d’arribar als 40 anys que gaudint del que t’agrada… I per molts més, que en diríem!


Serà en 2019 quan estrena Dos días en Roma (també dirigida per Caballero), obra amb la qual obté el segon premi al llarg de la seva carrera, en aquesta ocasió, en la categoria al Mejor Elenco. Amb eixe dolç parlar que caracteritza els latinoamericans, ens conta com d’afortunat se sent i agraeix la tasca de la directora i com el comencen a cridar de Montevideo per a participar en el Congrés Internacional de Teatre Musical.


Mentrestant es funda Meisner Xile i ell hi participa com a professor, on a hores d’ara treballa amb ells de manera telemàtica i fa diversos projectes experimentals.

En una de les seves classes / Imatge cedida per l'actor

Ara bé, hui dia se sent deslligat del sector de la dramatúrgia a Espanya, ja que quan ve al país natal aprofita el temps per a estar amb els seus. Però el que ell veu des de fora és que hi ha un teatre d’investigació, experimental més contemporani, però també un de més industrialitzat, amb tinys purament comercials, amb trets d’autor però que, per tal d’arribar a més públic, no arrisquen i acaba arribant a allò més comú.


I el teatre independent, de vegades, per la necessitat de subsistir fa que es parega massa entre ell, i sembla que prepondera un teatre de fórmula. Però aquestes declaracions ens les fa salvant la distància i sense conéixer a fons el teatre arreu de la geografia espanyola. Però el que sí que ens conta és que a l’amèrica llatina costa viure del teatre únicament, és molt més difícil i està menys recolzat institucionalment; en canvi, es busca més la humanitat, es busca un teatre des de les entranyes, i hi ha menys industrialització de l’entreteniment en el teatre. Seria injust però, comparar el panorama teatral a l’Argentina, per exemple, i a Espanya.


I si fem una ullada a la situació d’aquest sector a hores d’ara, una cosa té clara el nostre protagonista: el teatre s’està emulant mitjançant les xarxes, i ell considera que realment, el teatre ha de viure en un espai viu, on l’actor i l’actriu es moguen en un espai orgànic, i respirar així, el mateix oxigen amb l’espectador. Anomenar teatre al que es fa per videotelefonada, a allò que ens arriba als nostres dispositius mòbils, el desvirtua. I per tant, l’hauríem d’anomenar d’una altra manera, i caracteritzar-lo amb trets diferents, a caballes entre el teatre i el cinema. Però no és teatre.

I és que cal buscar nous llenguatges, dotats de teatralitat, convertint en viu un text, allò que són paraules, perquè el llenguatge ha canviat. I cal que la transmissió siga acord amb el mitjà on es transmet. El deure com a intèrprets, artistes i guionistes, el repte, és descobrir doncs, aquest nou llenguatge i trobar la seva pròpia forma d’arribar al públic a través d’una pantalla com puga ser la del mòbil, per exemple.


Si mira a l’horitzó veu al seu davant un fum de projectes, i no tots ells escènics. Entre mans té la investigació, l’experimentació entre el treball escènic, no tant en el teatre sinó en ocupar espais quotidians amb càmeres, mòbils, directes… com una mena de ‘performance’ escènica que s’estrenarà a finals de juny. Cinema, xarxes socials i teatre. Tot a una. Un nou llenguatge per a contar històries. Un univers per descobrir…


Aquest confinament li ha donat l’oportunitat d’escriure tres obres curtes, està escrivint un llibre sobre actuació novel·lat a partir de les seves experiències professionals com a docent. I a més a més, està treballant en projectes de l’escola on treballa que acaben amb el rodatge de diverses pel·lícules. Les seves obres, la 4a temporada d’El rey tuerto i la 2a temporada de Dos días en Roma, s’han vist cancel·lades pel confinament.


El rey tuerto / Imatge cedida per l'actor

El seu somni? No sap com li agradaria veure el futur del teatre… Considera que el fet de contar històries forma part de l’essència humana i és una cosa que ningú no pot impedir que succeïsca. Hi ha ideals com aquell que el teatre no acabe sent un lloc de manufacturació d’obres i de productes merament d’entreteniment amb un objectiu econòmic. Moreno aposta perquè pervisca el risc amb la recerca artística, amb estructures de caire internacional que recolzen aquest nou panorama, i amb una xarxa amb essència de grup, que es recolzen i es milloren les lleis, on la maquinària capitalista no acabe asfixiant l’essència d’aquest art de contar històries, indagant en l’essència de l’èsser humà.


Una cosa té clara: no vol que la gent que viu del teatre haja de viure al dia; no vol que la gent vaja al teatre per donar-los feina. La seva estima, la seva passió per aquest art va molt més enllà: el seu somni és que el teatre genere una experiència profunda en el nostre interior. Una lluita estructural contra el sistema que vaja més enllà de l’economia i per això, ell lluita dia rere dia per aconseguir fer realitat aquesta seva humil opinió.


I acabem amb les seves paraules, donant veu en primera persona a un home que viu i es desviu pel teatre. Amb un castellonenc que se’n va anar a les Amèriques cercant una vida teatral i ha acabat trobant un món millor: “m’agradaria que el nostre treball també puga aconseguir contar aquestes històries, aquesta visió del món, com les persones es mereixen, perquè el teatre és un acte màgic que ha de ser un pacte honest amb l’espectador, perquè volem arribar al públic, no cridar-lo per poder viure. I estic convençut, que si el públic sent que els hem tocat l’ànima, seguiran volent açò, i el teatre sempre perviurà”. I així, haurà aconseguit deixar eixa petjada en els éssers humans que amb nosaltres, ja ha aconseguit. Amb l’essència. Amb l’estima. Amb el teatre.

Moreno en l'obra Closer / Imatge cedida per l'actor

96 vistas