En el cinema com en la terreta: sospitosa habitual.

Actualizado: jun 1

OPINIÓ

Roser Garcia Piñón

L’any 1933 es va rodar a la ciutat de València la primera pel·lícula en la nostra llengua, El fava del Ramonet: un sainet típic del moment, escrit per Lluís Martí (curiosament, oncle del cineasta valencià Luis García-Berlanga). I, si bé té una inqüestionable manca de qualitat artística, va esdevindre un bon negoci per a la productora Andreu Films. Així que, al marge de les deficiències (tant de la narració original com de la seva adaptació i direcció cinematogràfica) va rebre l’aplaudiment del públic, la qual cosa li atorgà viabilitat econòmica i, potser, haguera pogut representar l’inici d’algun tipus de «cinema valencià». En tot cas, la Guerra Civil i la dictadura van truncar qualsevol possibilitat de crear una escena pròpia i molt menys d’algun tipus d’indústria cultural que, d’alguna forma, recollira i/o s’articulara amb un element essencial del patrimoni cultural valencià: la llengua.

Fragment de la pel·lícula El fava de Ramonet


Perquè la llengua, com a eina que manté viva una societat en un entorn que interpreta, forma part essencial de la cultura amb la qual ens retroalimentem i, si escau, creem i interpretem la realitat més immediata. Si deixem a banda debats dicotòmics, maniqueus i estèrils sobre «cosmopolitisme versus localisme», ¿de quina altra forma es pot erigir un «cinema valencià» si no és des d’allò que ens nodreix d’una forma particular i original envers la uniformització, el mimetisme més desorientat i la immaduresa professional? Per descomptat, no seran els tòpics, els prejudicis o els embolics amb què es caricaturitza sovint tot un poble, sinó aquells elements que ens enriqueixen col·lectivament. I entre tots i sobre tots, se n’ha de destacar un: l’autoestima, la confiança i la necessitat d’invertir en totes aquelles coses que ens cohesionen com a societat i ens fan créixer com a persones. I les institucions públiques, no sols tenen un paper fonamental per fer-ho possible, sinó que també tenen la responsabilitat d’implicar-se fins a aconseguir-ho. Per tant, no es tracta de banderes ni de proclames, de discursos buits o de folklore retòric; és simplement, la necessitat de crear unes estructures capaces d’articular l’anhel creatiu d’una societat a través del llenguatge audiovisual.


El Virgo de Visanteta


Més enllà de noms concrets que han crescut lluny del lloc que els va veure nàixer, que han estat i hi són: des de Berlanga fins a Paco Plaza; més enllà de treballs puntuals més o menys afortunats com El virgo de la Visanteta; o casos com el de Carles Mira; ni tan sols podríem trobar un referent mínimament vinculat en alguna mesura al País Valencià, a casa nostra. Això sí, hem patit projectes faraònics com «La Ciudad de la Luz», o el fracàs de Canal 9, producte d’una època de cobdícia i malbaratament, corrupció i destrucció del sector públic.


Amb tot, es prou que es pose sobre la taula la necessitat que l’administració pública destine recursos i gestione honesta i coherentment una estructura que servisca de plataforma per als creadors audiovisuals valencians i no hagen d’anar-se’n, perquè apareguen aquells que qüestionen el destí de recursos públics a l’audiovisual valencià. És més que probable que siguen els mateixos que en el seu dia aplaudien les barbaritats, els excessos i la dilapidació dels diners públics, deixant un erm total en el camp cultural i un deute estratosfèric a tota la societat. Sense oblidar els deliris que, ingènuament o malintencionada, evoquen una estranya quimera hollywoodiana. I entre tot, un dels aspectes més barroers, és que sempre posen en el punt de mira dels atacs viscerals: la llengua; un element que, conjuntament amb altres com són el valor humà i geogràfic, ens hauria de servir per injectar personalitat i originalitat a la creació audiovisual en general i al cinema en particular fet a les nostres comarques, perquè ha arribat l’hora de descentralitzar i vertebrar, gestionar i arribar a cada racó on puga existir una persona amb talent i ganes de treballar.

Per tant, reivindiquem també la llengua, no com a imposició, però sí com a oportunitat. I, per descomptat, no deixem que quede reduïda a un aspecte curiós i folklòric de la terreta. Tampoc no deixem que quede marginada del cinema que un dia siguem capaços de produir ací. Perquè és un valor afegit, un tret que ens ajuda a interpretar la nostra realitat tal i com la coneixem: propera, única, col·lectiva, una forma tan valida com qualsevol altra per a expressar inquietuds i aspiracions humanes que són universals. I justament és en aquest punt on cal que posem l’èmfasi, perquè és el que farà viatjar les nostres creacions més enllà de les nostres fronteres. Cal un consens, un pacte i que determinats actors polítics, econòmics i socials deixen d’una vegada per totes d’assenyalar la nostra llengua com a sospitosa habitual de tots els mals.

Quasi cent anys després de la primera pel·lícula en valencià, una directora nascuda a Traiguera, Lucia Alemany, amb tots els valors comentats: els escenaris, l’humà, la llengua, el 23 de setembre de 2019 va estrenar una pel·lícula que va transcendir perquè va assolir des de l’àmbit local temes que preocupen i ocupen a qualsevol persona en qualsevol part del món. Potser, ha arribat l’hora de deixar d’assenyalar-nos els uns als altres, de reconèixer tot el que hagués pogut ser i, amb el pes de la consciència i la responsabilitat, mirar cap endavant i a través de les nostres institucions, aquelles que ens han de representar a tots, dissenyar i activar una estructura adequada perquè els nostres creadors puguen, des d’ací, expressar-se i enriquir el nostre patrimoni cultural.


Tràiler de La Innocència

22 vistas