El teu gust, la novel·la que acomiada l’escriptora Isabel-Clara Simó

Actualizado: jun 1


L'escriptora d'Alcoi / Imatge extreta de la seva pàgina de Facebook


RESSENYA Roser Garcia Piñón

Sense nom, famíla ni edat. Habitant d’una gran ciutat. Canviant constantment de feina i de parella. Però sense nom, família ni edat. Perquè així te la imagines tu, “al teu gust”, a la protagonista d’aquesta novel·la; la darrera de l’escriptora d’Alcoi, Isabel-Clara Simó, publicada ja a càrrec del seu editor perquè la mort se la va emportar abans d’hora.


El teu gust és una novel·la doncs que retracta la vida d’una dona que no arribaràs a conéixer mai més enllà de la seva superficialitat, de la màscara que es posa per anar als bars de moda, amb eixes persones que en alun moment de la vida anomena “amics”, per parlar de banalitats i per prendre una copa rere una altra, duent un ritme de vida frenètic i acomodat.

Podríem definir la novel·la com una història d’amor; però no. La trama va més enllà tot i que l’amor marca les diferents etapes que li toca viure a la protagonista. Fins i tot podríem dir que tracta el tema de les relacions personals. Parla molt d’art i de literatura. Però no. Va més enllà. Amb metàfores, ironies I un estil segmentat propi de l’autora, aquesta història és una crítica a eixe individualisme i a eixa soledat que envolta certes persones, tan acompanyades sempre, però tan soles; tan farcides de continguts I de sabers, però tan buides…


Una protagonista que es mostra trasbalsada per la tràgica mort de la Roser, la seva companya, la persona de qui se sent profundament enamorada però que potser, per eixa tràgica mort, idealitza per sempre i deixa fins i tot, ensorrar la seva vida, tan sola i tan buida.


Però no ens enganyem, la Roser i ella ja havien acabat amb l’amor i la passió feia temps. Ja compartien sofà i solitud mentre la televisió els feia companyia. Mentre elles es feien companyia. Ara bé, aquest gir inesperat en la vida de la protagonista la farà defallir, deixar-se, abandonar-ho tot… fins i tot l’art, que sempre tant l’havia acompanyada, ara no serà suficient. I és que com tot en la vida de la protagonista, res és suficient.


Però deixant de banda eixe personatge, cal remarcar que la Simó, una vegada més, ha sabut extraure una mostra de la societat per fer-ne una crítica del com som les persones. I una vegada més ho ha aconseguit.

La mort sempre ens arriba prompte. Mai no és moment per morir. Potser la Roser va morir de la manera més inesperada i en un moment que no li tocava morir. Potser la vida de la protagonista va acabar també abans d’hora (amb l’accident de la Roser? Podria ser!). També la mort ha topat d’hora amb la Isabel-Clara Simó, qui ja no ens podrà sorprendre amb aquests personatges irònics i irònicament. Però sens dubte, ens quedem amb aquesta darrera i pòstuma novel·la com un dels grans legats de la nostra literatura.

19 vistas