Dones, mestres i escriptores

Dues vides que acaben en una mateixa mar


Portades de diversos llibres de les autores / Roser GP

OPINIÓ

Roser Garcia Piñón

Son pare era mestre. Ella també. Així podríem establir un punt de connexió i encetar, d’aquesta manera, el relat de dues dones que han fet història en la nostra literatura. Simó i Miquel.

L’una, Isabel-Clara Simó, va nàixer l’any 43; l’altra, Carme Miquel, va nàixer dos anys després. Si la primera és de la comarca de l’Alcoià, l’altra, de la veïna Marina. Totes dues han dedicat les seves vides, entre d’altres coses, a l’escriptura i a la docència.




Podríem dir d’una i d’altra que les seves obres narratives barregen la ficció amb escenaris basats en la realitat, i si en algun moment he decidit escriure sobre elles, no ha estat, en cap moment, la intenció de comparar-les, sinó de conéixer-les.



Recorde la primera novel·la que em vaig llegir de cadascuna d’elles; era en la meva joventut. El gust amarg de la cervesa i A cau d’orella. I d’elles diré que una no em va agradar i l’altra em va marcar moltíssim. El temps em va fer rellegir-les, i la meva visió i opinió havia canviat.


Però bé, no hi ha més intenció darrere aquestes línies, que el fet recordar-les en un moment en què la vida se les ha emportat a les dues, en sis mesos de diferència; ara que les nostres pàgines les trobaran a faltar.


Les dues escriptores van deixar gravades les seves opinions en nombrosos articles que publicaven en premsa periòdicament, i a més a més, van deixar reflexades les seves societats arreu dels seus llibres, per la qual cosa, no sols podem dir que formen part de la nostra narrativa, sinó que també han deixat palès com era la societat del moment. Podríem esmentar ací el cas de les tres xiquetes d’Alcàsser, o les primeres manifestacions d’una adolescent, que apareixen en la novel·la A cau d’orella, de Carme Miquel, però també podríem veure com darrere de Júlia, la protagonista d’una novel·la d’Isabel-Clara Simó que porta aquest nom de dona com a títol, queda la presència de tota una societat i els seus entremaliats durant la revolució del petroli a Alcoi.

També Isabel, protagonista d’Aigua en cistella (Miquel, 1998) ens ajudarà a descobrir com era la València de postguerra mitjançant l’intimisme i un cert romanticisme, una dolçor, que acompanya l’escriptora al llarg dels seus escrits. Però el Miquel i l’Elisa, els protagonistes de La innocent (Isabel-Clara Simó) s’emmarquen en una societat crítica i irònica amb el funcionariat i amb eixa innocència que de vegades, ens fa no veure les coses com realment són.


I si Murmuris i crits pretén fer una visió dels començaments del segle XXI, amb reflexions que versen sobre les drogues, la sexualitat i l’aparició de les noves tecnologies, Raquel presenta, en el seu diari, la problemàtica d’una adolescent que no se sent agust amb la família i açò derivarà en eixos problemes que molts adolescents poden trobar-se.



I així tot un llegat d’històries i d’història, de la nostra història, que queda reflexat de la mà d’aquestes dues escriptores, que no sols van deixar la seva tasca en les aules i en els seus alumnats, sinó que també van deixar un llarg camí recorregut en la premsa i en les novel·les. Com dos rius que es troben en una mateixa mar. Com dues vides que acaben en un mateix moment. Com dues històries que acaben de tancar pàgina. Però com la mar, immensa i gran. Com el seu llegat. Immens i gran.

12 vistas