Castells en l’aire

Actualizado: jun 1

OPINIÓ

Roser Garcia Piñón

Actuació de la Muixeranga La Plana el passat 29 de febrer / Roser GP

Al compàs de la dolçaina i el tabal, mirant cap a l’horitzó, comencen els primers caps a apuntar. Al compàs de la dolçaina i el tabal, mentre la gent aplaudeix, les figures s’alcen cercant tocar el cel. Cares de concentració, mirades de complicitat. Uns flexionen els genolls, els altres alcen els punys; els més menuts, atenen les ordes que els arriben, preparats ja per pujar. I així naixen aquestes figures que busquen tocar el cel, que tenen el seu origen a Algemessí segles enrere, i que iniciaven la processó de la seva Mare de Déu.

Lluny han quedat aquestes arrels en la resta del territori, però les muixerangues han anat prenent força i forma, mai millor dit, fins que s’han convertit en un element popular de la nostra tradició, de la nostra cultura. Un símbol de la nostra identitat.

Actuació de la Conlloga el passat 15 de febrer a Castelló / Roser GP


I malgrat haver-se convertit en una imatge que ha travessat el territori valencià, anant més enllà i convertint-se en un símbol també per al territori veí -qui no coneix els castellers de Valls, per exemple?- ací, a casa nostra, sembla que les tenim en l’oblit… Potser, el fet que siga un art efímer, que cada figura siga única i irrepetible, i que desaparega en qüestió de minuts, comporta que la gent no aprecie tant l’esforç i la dedicació que muntar un castell o enlairar una muixeranga porta al seu darrere, però és evident que per poder alçar una figura es necessiten més de 30 persones, hores d’assaig, i segons de concentració.

En l’actualitat, a la província de Castelló hi ha un total de 5 muixerangues, agrupacions que setmanament queden per assajar, de manera voluntària, per traure endavant les seves actuacions, per poder lluir les figures quan eixen al carrer, per festejar els esdeveniments que marquen la nostra cultura i que mantenen viva la flama dels nostres pobles.

Ara bé, aquestes línies no són més que una mena de radiografia del panorama actual a la capital de la Plana Alta, que des que el cronista de la ciutat, Juan Antonio Balbás, va redactar que “dejáronse ver por la villa, para diversión de las gentes, danzas de muchachos, practicando diferentes pruebas y haciendo algunas mojigangas” l’any 1788 amb motiu de la proclamació del rei Carles IV, han anat tenint constància, impregnant els carrers de festa i alçant-se cap amunt per arribar al cel.


“Conlloga” és un terme arcaic que fa referència a un grup de gent que es reuneix de manera amistosa i simpàtica; ací al País Valencià era sinònim de solidaritat i companyerisme; per eixe motiu, un grup de gent el va rescatar per formar el que seria la primera muixeranga a Castelló. Era l’any 2013, i sota una crida popular mitjançant les xarxes socials, va nàixer el que hui dia coneixem com la Conlloga de Castelló, “després d’uns intents anteriors que mai no van acabar de fructiferar”, afirma Marc, un membre de la colla.


Vestits amb brusa groga, pantaló blanc i una faixa roja, dues voltes a la setmana es reuneixen per assajar i donar forma a les seues figures. D’ençà que començaren amb 29 membres, fins a l’actualitat, amb més de 200 socis, han canviat moltes coses, però sens dubte, si hi ha un tret que els caracteritza i els diferencia és la seva professionalització, el seu afany per millorar i superar-se, les ganes per arribar ben alt.


Amb el pas del temps alguns membres de la Conlloga van decidir encetar una nova etapa, pel seu compte, i naix així la Muixeranga de la Plana. Amb la vestimenta negra i la faixa roja pressionant les cintures i els rinyons, els membres de La Plana es reuneixen cada divendres de vesprada al gimnàs d’un col·legi per assajar, juntament amb els xiquets, les figures que algun dia, per festejar algun esdeveniment popular, alçaran pels carrers i les places d’algun indret de la nostra geografia.

Muixeranga de La Plana en una actuació / Roser GP

Així doncs, veiem com a la capital de la Plana, hi ha dues formacions que s’encarreguen de fer muixerangues, un munt de persones que decideixen arromangar-se les mànegues i pujar-se els colls de les camises, i mossegar-los fort per tal de no molestar als companys, i amb força i concentració, formar castells i figures: pinets, un castell de quatre, torretes, l’aranya, o la impressionant tomasina. Un munt de castellonencs que lluiten per conservar, des del silenci i la concentració, una tradició ben arrelada a casa nostra.


I així, al compàs de la dolçaina i el tabal, aquestes persones que es reuneixen de manera voluntària setmana rere setmana, amenitzen les nostres festes populars, aporten el seu granet artístic als carrers, motiu pel qual, cal tenir en compte que així, pujant ben alt, arribarem a tocar el cel, per això cal que aquestes muixerangues tinguen veu i es visibilitzen en un món on tot allò que val sembla que són les coses materialistes, on aquests castells humans es queden en castells en l’aire…