Arantxa Domínguez. Passió pel jazz

Actualizado: jun 12

Arantxa Domínguez és cantant de jazz, estil musical al qual dedica la seva vida i la seva passió des de fa anys. Nascuda a València, resideix i treballa actualment a Castelló, i en el seu currículum observem com el jazz ompli la seva vida. Però ho fa d'una manera singular. Arantxa té una veu única, una de les més rellevants en el panorama musical valencià, i combina balades, swing i bepop amb bossa nova, bolers o tangos.

I amb tot, hi ha un element clau que la distingeix atorgant-li un elevat prestigi: la seva personalitat que tant demostra quan canta com quan et conta les seves experiències amb el jazz.

Ha format part de grups com Revólver o Miguel Ríos o Ximo Tébar Band. Actualment, col·labora amb Ricardo Belda en el projecte musical Sólidos.

A més a més, combina la seva carrera de cantant amb la docència, per cercar així, la màxima difusió al jazz.

Sobre els escenaris, la improvisació i la sensibilitat amb què dota les seves cançons la converteixen en una intèrpret única, i és que eixa barreja d'estils musicals, juntament amb la improvisació vocal amb la tècnica scat, no passen desapercebudes en els oients.

Ara bé, amb tot, defensa les seves arrels, reivindica la seva llengua i lluita per trencar les barreres del patriarcat que avui dia encara ens envolten.

Arantxa Domínguez actuant / Imatge de Ronald Salazar; cedida per Domínguez

En l’àlbum This Is For... You!, l’any 2006, ja vas enregistrar dues cançons en castellà: d’una banda, la versió de This is for Albert de Wayne Shorter en la qual la tècnica de l’scat que et caracteritza té un protagonisme també molt especial; i d' altra banda, una sensacional interpretació del mític Moody’s Mood for Love d’Eddie Jefferson. Un disc que, per la selecció musical, ens transporta a un munt de referències vocals del jazz: des de l'esmentat Eddie Jefferson fins a Ella Fitzgerald, Sarah Vaughan, Johnny Hartman, Chet Baker o Jon Hendricks.


En el més recent àlbum A las puertas, fruit del projecte amb el pianista Ricardo Belda: Sólidos, hi ha cançons en anglès, però la majoria les cantes en castellà, tret d’una: "Ni una més", escrita en valencià. L’elecció de la llengua respon a la necessitat de comunicar, de connectar amb l’entorn social més proper, de transmetre un missatge de forma més directa?

Així és, utilitzar el valencià és apropar-me al meu poble. És una forma de donar vida i tindre cura. És un agraïment a la cultura que m’envolta i de la qual forme part... I més amb aquesta cançó, que per a mi simbolitza una reivindicació necessària com a dona ‘que té veu pública’. Per un món millor sense violència de gènere, pel respecte per les dones, la seua llibertat i desenvolupament.


Al marge de la lletra, musicalment crec que l’arranjament també transmet la força del missatge amb una magnífica improvisació de Víctor Jiménez amb el saxo alt i amb un interludi intensíssim i preciós creat per Ricardo Belda. Emoció i tensió a parts iguals... Jazz.


El públic et comenta quelcom sobre aquesta elecció?

Sí, clar... als valencians els encanta que utilitze i mantinga viva la llengua, i els castellans solen demanar-me la traducció.


D' altra banda, com m’agrada adaptar lletres, i pel fet de ser castellana-parlant de llengua materna, n’he fet una adaptació al castellà, però encara no l’he estrenada en directe, preferisc cantar-la en valencià i explicar-la.

Crida l’atenció que en les cançons enregistrades, els referents són molt variats i ens evoquen a encetar un diàleg completíssim amb la història del jazz vocal. Per exemple, Chet Baker és tan present en el disc del 2006 com en el del 2018. Quins són els criteris per a escollir les interpretacions: tècniques vocals, gustos personals, concepte d’àlbum...?

Imatge de Ronald Salazar / cedida per Domínguez

Quan escull un estàndar per a interpretar-lo és quasi sempre des del meu gust personal: escolte alguna versió, aleshores hi ha com un enamorament, i comença ‘la indagació’: recerca de la partitura original, escolta de versions diferents, coneixement de la melodia, harmonia... És molt divertit!


Afegiré que no sempre escull temes amb lletra o ‘de cantants’, m’agraden molts instrumentistes i n’he fet moltes interpretacions de temes sense lletra, en scat, com ara Dona Lee, Scrapple from the Apple, Blue Monk, Beatrice,... molts i d’autors diferents.


El concepte d’àlbum al primer disc el vaig aconseguir justament amb la ‘dispersió’ d’autors i amb la varietat dels arranjaments musicals aportats pels meus amics i col·laboradors: Ricardo Belda, Natxo Navarro, Manuel Hamerlinck, Ximo Tébar, i jo mateixa. I també, amb les lletres originals i l'scat,...Per ser el meu primer disc, crec que té un caràcter prou personal.


Aquest últim disc, amb Sólidos, el concepte neix de les pròpies cançons originals i de la combinació de Ricardo Belda/ Arantxa Domínguez, un monstre amb dos caps (entre rialles de complicitat). La magnífica direcció musical de Ricardo insufla coherència a tot el projecte i les lletres tenen un to de ‘confessió’ i/o declaració d’intencions, la qual cosa també conceptualitza.



Quins consideres els teus referents més immediats?


Com a cantants referents destacaria: Ella Fitzgerald, Sarah Vaughn, Chet Baker, Betty Carter, Carmen Mc Rae, John Hendricks, Kurt Elling,..i molts més. Dins de la música brasilera Joao Gilberto, Jobim, Ivans Lins, Rosa Passos...


Com a referents musicals tinc artistes com ara Miles Davis, Bill Evans, Wayne Shorter, Dexter Gordon, Charlie Parker, John Coltraine... i més: tota l’essència del Jazz!

Des d’una perspectiva crítica de l’ambient jazzístic, en l’imaginari col·lectiu, el jazz vocal s’identifica amb el gènere femení quan, com tu molt bé demostres, també hi ha hagut cantants (més enllà de l’icònic, Frank Sinatra) amb una transcendència enorme. En canvi, passa el contrari amb els instrumentistes: en la història del jazz és molt difícil trobar dones instrumentistes amb el ressò mediàtic i discogràfic atorgat als homes; per a il·lustrar-ho, pensem en casos com el de la pianista Mary Lou Williams, la saxofonista Vi Redd, l’organista Rhoda Scott o la guitarrista Mary Osborne. Tot plegat, responia a un repartiment de rols o era simplement casual?

Evidentement, casual ni era ni és, més bé diria "CAUSAL": causat per una societat amb una estructura patriarcal i masclista, on les dones tenien un lloc al servei del benestar de l’home i suportant la seua supremacia. Excepte comptades ocasions, segurament pel gran talent acompanyat del fort caràcter, i la determinació d'aquestes dones en concret, i també depenent de les circumstàncies que les envoltaven.

Arantxa Domínguez / Imatge d'Eladio Shin; cedida per Domínguez

Era molt difícil obrir-se pas en un món creat pels i per als homes. En aquest cas, evidentment ser cantant femenina, era una cosa que els homes no podien fer, i que els encantava poder escoltar. Ser instrumentista era i és encara més complicat, ja que són competència directa.

Havien (i en molts casos han) de demostrar no que són iguals, sinó que poden ser millors. Feia falta molta força i convicció.


I per desgràcia, encara estem en el camí per un món d’igualtat entre dones i homes. Amb molt d’esforç d’aquelles dones i d’altres anem millorant les nostres circumstàncies, perquè les dones en totes les èpoques hem patit l'herència del costum, terriblement sexista, classista, racista...


No es pot esborrar la història del masclisme i les desigualtats incrustades en uns pocs anys. Fa falta molta educació i 'desaprenentatge' a nivell de consciència. Però, a poc a poc anirem obrint bretxa al sostre de cristall, amb l’ajuda conscient de tota la població i de les institucions.

Avui dia, aquesta visió estereotipada sovint imposada per la indústria i les tendències, creus que ja s’ha superat?


L’estereotip es va difuminant amb molt d’esforç per part de cadascuna de les professionals que ens fiquem als escenaris, i assumint responsabilitats artístiques. És un llarg camí, amb consciència de gènere. Per no allargar-me amb exemples, només faré al·lusió al fet que als cartells dels festivals continua havent hi menor presència de dones que d’homes... Ahí ho deixo!

Què opines de casos actuals com el de la londinenca Nubya Garcia o la catalana Andrea Motis, són aïllats o el reflex d’una nova realitat?

Realment em fa molt feliç que algunes dones aconseguisquen l’èxit i el reconeixement en general, i dins del món del jazz i com a instrumentistes, més, si cap. Afegiré que encara que no estiguen tan reconegudes, ja fa temps que hi ha moltes dones dedicades als seus instruments. A final dels 90 i principi del 2000, vaig estudiar al Taller de Músics de Barcelona i en vaig conéixer unes quantes... i ara pel nostre país ja n’hi ha un nombre significatiu.


Però, sincerament, crec que no és el reflex d’una nova realitat, de canvi profund. La societat en la qual vivim, hem d’avançar a poc a poc per a eixir dels estereotips introduïts a foc al nostre pensament.

Encara així, en aquest sentit, s’està fent un molt bon treball per part d’algunes escoles infantils, com el projecte educatiu-artístic de Joan Chamorro amb la ‘Sant Andreu Jazz Band’, cantera d’on ix Andrea Motis. Un concepte de ‘Projecte Musical’, trasbalsat a l’educació, que fomenta la il·lusió, el treball personal i d’equip, i la motivació precisa per a l’esforç, potenciant la igualtat des dels inicis de la infantesa.

La cançó "Ni una més" té moltíssima força... pots contar-nos com naix la idea, el context i el fet de cantar-la en valencià?


Tant la lletra com la música de "Ni una més" em va eixir ‘del tiró’ en valencià, però... hauré de dir que estava composant per a un acte reivindicatiu de l’associació de dones Adona't de Castelló. Aquesta associació reivindica tant l’espai equitatiu de la dona a la societat, com la defensa de la nostra cultura i idioma.


Feia temps que tenia al cap la idea de cantar sobre el femicidi, la violència de gènere, el maltractament cap a les dones com a persones i com a col·lectiu que no s’ha pogut desenvolupar, sobre la nostra situació de desigualtat i d'injustícia en general... i aquesta oportunitat va ser preciosa.

"Ni una més" denuncia una realitat terrorífica persistent i un compromís envers la violència de gènere. Aquest compromís social, però, també el podem trobar explícitament en un altre tema del disc A las puertas: "Tu Ausencia, Justicia Social". En la història del jazz trobem casos excepcionals i artísticament sublims com l’àlbum We Insist! de Max Roach en el qual participa la cantant Abbey Lincoln; o l’actitud sempre honesta de Charles Mingus i, concretament, el seu inoblidable Fables of Faubus. Els exemples són de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, respectivament; però actualment, com bé retrateu en els temes esmentats del vostre disc, segueix existint la necessitat de reivindicar justícia social. Creus que a la música, massa sovint, li han faltat referents que es feren ressò de la realitat social?

La música és un fi en si mateix, canvia els ànims i les consciències aprofundint en l’essència de les persones, fent-les capaces d’escoltar, que és el fonament dels canvis més importants. Per tant, no considere la necessitat del ressò social sempre que l’artista no ho tinga en el seu ideari. (Podria dir que la música educa l’ànima, sensibilitza).


Sempre hi ha hagut i hi haurà persones que fan cançó protesta, que normalment s’ocupa més del missatge que de la música, en aquest cas, sempre dic (amb un somriure) que m’agrada fer jazz- protesta, o que vull anar ‘del Jazz a la Vida mateixa’.

Imatge de Ronald Salazar / cedida per Domínguez

En destacaries algun?


Dins del context del jazz, només destacaria a la gran Nina Simone, que amb la seua música i la seua actitud va reivindicar l’espai de les dones i dels negres afroamericans (encara que, per la seua condició de dona i negra, mai no la van deixar créixer dins del món de la música que ella desitjava, el piano clàssic).

El jazz cantat en català té un antecedent magistral als anys seixanta: la col·laboració entre l’organista estatunidenc Lou Bennett i la cantant catalana Núria Feliu; la qual cosa demostra que per al jazz no hi ha límits ni fronteres i que, amb gust, és una forma òptima per a combinar i trencar barreres. A banda de "Ni una més", fas alguna altra interpretació en la nostra llengua?

Núria Feliu va obrir un camí atrevint-se a traspassar les fronteres dels idiomes, i cantant estàndards de jazz en català el va fer més proper per al públic.


Evidentment, adaptar els temes a les llengües que es parlen al teu voltant fa la comunicació amb els oients més fluïda, és clar... la gent en general t’entén! Tot i això, sempre he estat de l’opinió que les llengües estan per a gastar-les. Totes. Si vull cantar en anglés, francés, valencià, portugués, castellà, senegalés... és una decisió que farà gran el discurs i les fronteres xicotetes.


Al projecte Sólidos, amb Ricardo Belda, vaig començar a escriure lletres en castellà, i cada vegada vaig incloent algunes en valencià que és la llengua en la qual parle amb els meus fills. Només destacaré com a novetat el blues ‘Adona’t dona’ que el guardem per al pròxim disc de Sólidos.


També faig versions ‘jazzíficades’ d’altres autors com Llach, Maria de Mar Bonet... o adaptacions de temes brasilers com "Carinyoso" de Pixinguilla, i d’altres.

Arantxa Domínguez i Ricardo Belda, Sólidos / Imatge de La Mary posa; cedida per Domínguez

La Covid-19 us va agafar presentat el vostre repertori a Orpesa del Mar. Us ha tocat cancel·lar esdeveniments a causa de la crisi sanitària?

Sí clar, hem cancel·lat quasi totes les actuacions programades per a aquest estiu, com la majoria de les persones que es dediquen a omplir de cultura i art els escenaris. El món cultural i artístic estem immersos en una gran crisi.

Per sort, alguns ajuntaments i institucions han ajornat, en lloc d’anul·lar, com per exemple el de Villena, on anirem el dia 4 de Juliol.

Heu fet actuacions confinades?

Hem publicat tant Ricardo com jo algun tema ‘a soletes’, gravat en vídeo ‘casolà’, però en directe, (en streaming, que diuen ara) no n'hem fet cap per motius tècnics ("encara no hem a prés a fer-ho", diu entre rialles).

A banda del projecte amb Ricardo Belda i en honor a la inquietud i a la germanor que caracteritza els músics de jazz, en tens d’altres ara mateix?

A banda de Sólidos faig col·laboracions ocasionals amb algunes Big Bands de la Comunitat Valenciana, i també col·labore amb la companyia Xarop Teatre aportant músiques per a espectacles concrets. Alguns en directe, com For+, en el qual fem música jazz per a xiquets. És molt bonic i divertit!! ("ui, però açò també és amb Ricardo Belda", se sorprén i riu irònicament)


M’agradaria sementar també, que per la Covid-19 vam haver d’ajornar el concert homenatge a Celia Mur, cantant de jazz i amiga, que va faltar fa pocs mesos, on haguérem coincidit moltes i molts companys del món del jazz valencià, per recordar-la. Suposo que es farà al Principal de València a la tardor.


Arantxa Domínguez i Ricardo Belda / Imatge de Manolo Nebot; cedida per Domínguez

Ens podries avançar projectes futurs?

Ara mateix Ricardo i jo estem preparant l’eixida del pròxim disc d’estàndars de jazz (i més): Cuando vuelva a tu lado, anomenat com el primer tema que ja hem presentat en les xarxes socials. El podeu escoltar en Youtube , en Facebook i en Instagram.


El vam traure al final del confinament, amb tota l’emoció que suposava tornar al costat de molta gent que feia temps que no véiem. Per a la presentació vaig fer un vídeo, intentant mantindre una visió positiva després de les pèrdues humanes que hem patit per la Covid-19.


I després d’això, tinc il·lusió de fer una gravació en valencià amb totes les cançons de bressol que he cantat per als meus fills. Versions de molts temes...

...I més tard, el següent disc de Sólidos amb cançons originals noves, que ja estan esperant.


No sé quin serà l’ordre, ni tan sols sé si es podrà materialitzar tot, però de ganes, n'hi ha!!

I per acabar, com veus el panorama del jazz a Castelló: presència al conservatori, acadèmies privades on s’imparteixen classes, llocs on tocar?

El jazz a Castelló a nivell educatiu es desenvolupa molt a poc a poc, des de les escoles privades, i des de la col·laboració de l' UJI per mantindre un projecte subvencionat com és la Big Band UJI, on molts músics de Castelló hem tingut l’oportunitat de tocar i aprendre.


A nivell educatiu institucional, el panorama no és molt encoratjador, al conservatori no hi ha cap possibilitat de cursar els estudis de Música Moderna, Jazz. Pense que actualitzar els estudis oferint aquesta opció, donaria la possibilitat a molts músics i també al jazz de ser conegut i gaudit.


I a nivell musical falten espais per poder tocar i mantindre ‘viva la flama’. Músics de jazz en som pocs, però anem fent coses.

Tu personalment et dediques a la docència?


Sí, em dedique a la docència, intentant transmetre tot el que el jazz m’ha descobert de la música, tant per que fa a la interpretació com pel que fa a la improvisació. Em podeu trobar a l’escola Metrònom, i també faig classes particulars! (afirma divertidament)

Destacaries algun projecte actual fet a Castelló que t’agrade especialment?

Parlaré només del suport en l’ámbit institucional, perquè hi ha uns quants projectes musicals personals i de grups i no voldria deixar d'esmentar a ningú.


Ja he esmentat a la Big Band UJI, com a projecte músical-educatiu.


Com a esdeveniments, crec que tant el Festival de Jazz, com el Cicle de Jazz del Casino Antic estan tenint prou seguiment per part del públic, la qual cosa em sembla que col·labora a mantindre viu l’esperit d’una música creativa de gran valor com és el jazz.


En aquest punt final, voldria reivindicar per l’atenció, i la cura del jazz per part de les institucions, tant educatives com culturals i artístiques.

El jazz, és una música mestissa sorgida de la confluència de diverses cultures, i caracteritzada fonamentalment per la improvisació i per estar en constant evolució... Perquè continue evolucionant cal cura i projecció.



212 vistas